Els hem deixat alla, dins d'aquell mon rural i senzill. La nostra familia adoptiva i a tota la seva gent. Ara ens fa pena, com era d'esperar al anar passant els dies apareixen les coses positives i van compensant la balansa de la mugre, menjar i bitxos. Total que hem marxat amb una mica de pena. Be, molta. ahora toca reflexionar sobre todas esas experiencias y sacar conclusiones, tratar de ir un poco mas alla de lo que tenemos asimple vista.
Estamos en Kovalam, un poquito mas al sur. Es un pueblo costero y agradable , con mucho turista local y relativamente poco guiri. Volvemos a ser turistas blancos para la gente de aqui, aunque no se porque, tenemos la sensacion de estar un poquito mas curtidos. No nos agobia tanto los vendedores de souvenirs, y miras a tu alrededor de una manera distinta, aunque no sabria decir en que sentido. no se, tal vez sea solo el contraste entre Neyyar dam y esto, y manyana lo veamos todo mas " normal". ya contaremos. de momento, solo decir que hemos disfrutado de un paseo por la playa al atardecer, hemos bebido con ansia nuestra primera cervecita en 7 dias ( sabia a gloria!!!) y esta noche vamos acenar pasta italiana :-) Eso si, con cierto sentimiento de nostalgia por estos ultimos dias pasados. seguiremos informando...
Anem a veure: tema gastronomic. (David, al tanto!)
Aquesta setmana ha sigut infernal. Ja se de que es la olor que em regirava!! no era mantega, era oli de coco!!. No vegis com va sotrir la truita de patates que vam fer un dia (doble funcio:bons hostes i menjar algo que ens agrades). Patates fregides en oli de coco i la truita feta amb oli de coco. MMMmmmmmMMmm la truiteta sobre un tros de xapati no cal que digui amb quin oli es va fer. Daaaaaaaniiiiii em menjaria fins hi tot una de les teves lioneses i les trobaria delicioses!!
Be la nostra dieta s'ha basat en arros, nu curri que no....que no... que no es podia menjar...i els dies que hem tingut sort ens ha donat tapioca (com una patata) de gust agraidament neutre. Be, doncs, aixo, per esmorzar dinar i sopar. La nostra mare adoptiva ens deia que menjavem molt poc...a mi em semblava m,assa i tot. I aixo amb un tiu al davant fosc com el carbo, que fa putineries amb el menjar i singlots, i rotets, i parla amb la boca plena...El que feia ell a mi de petit em renyaven si ho feia. (Agafar un grapat d;'arros ben sucat amb el curri i estrujarlo amb la ma (dreta) abans de ficarse'l a la boca...amb la ma dreta. I pels dits tot regalimant baixava el curri una altre vegada cap al plat o cap a la fulla de plataner. I si la nena petita no es volia acabar el menjar, la mare feia la putineria i li enxufava la bola d'arros exprimit , amb la ma, a la boca de la nena. No m'extenc amb nmes detalls (que n'hi han). Mira qe jo no tinc gaires manies amb aquestes coses, pero algun principi d'arcada he tingut.
Intentare recordar els primers dies, quan ho trobaba tot bo, i ja ho explicare. |
|
